ESCRITS DE L'AUTOR

SOBRE L'ART DENOMINAT CONTEMPORANI

Comentari a l'article “Art local i temporalitat” d'Antoni Llena, publicat a l'Ara digital dels dies 1 i 3 del 3 del 13.

Un article molt ben escrit, digna d'una tradició d'artistes escriptors. Però hi ha quelcom que grinyola.

Si l'article s'hagués acabat amb el tercer paràgraf l'hagués acceptat sense reticències i fins i tot estimat com informacions personals de l'autor el que diu d'Opisso, Hogarth i Daumier. Però la cosa m'ha trontollat quan he vist que aquests paràgrafs inicials semblen un mer pretext per donar pas als últims el qual contingut lamento no poder compartir. 

Crec, probablement com Llena, que Opisso val un museu tot i prescindint de si la seva obra conté o no càrrega intel·lectual com l'autor diu; i trobo lamentable que les institucions no s'hagin ocupat de destinar un lloc públic per a ell, acompanyat però d'uns quants ninotaires de l'època, artistes igualment emblemàtics. 

Pel que fa a Hogarth i Daumier, són dues figures que cal emmarcar dins d'una atmosfera no pas local sinó internacional. I no em sembla massa afortunada l'afirmació que 'fossin considerats menors pels seus coetanis i que foren els estudiosos els que els llançaren al panorama artístic mundial'.

Veiem-ho: L'obra de Hogarth -exposada permanentment a la National Gallery i a la Tate de Londres-, era descaradament plagiada així que sortia publicada i amb els esforços del gran treballador que era, va aconseguir fer reformar la llei al Parlament obtenint que el govern garatitzés a dibuixants i gravadors un dret exclusiu sobre les seves obres; i fixeu-vos com n'és de gruixut el fet que fos enormement criticat perquè la seva obra gravada no era comparable a la dels grans mestres del gravat, com Schongauer, Durero, Goya i el mateix Daumier! Pel que fa a la seva pintura, carregada d'intencions satíriques, d'ella en sortí la pintura “moral” francesa.

No; els estudiosos no han fet que canviés la consideració d'artista menor” i que fossin ells que el col·loquessin al centre del panorama artístic mundial, com diu Llena. És la realitat del moment esdevinguda història, la que ha situat l'artista al lloc que li correspon. Exemple: Herbert Read -el més prestigiós dels estudiosos d'art actual-, a la seva obra “Art i societat”, ed. 1970, escrivia: “De manera no massa delicada, podem afirmar que Hogarth no va posseir ni la sensibilitat ni la imaginació d'un gran pintor”.

Pel que fa a Daumier, que té obra permanent al Louvre de París, a la National Gallery of Art de Washington, al Metropolitan Museum de Nova York, a la Neue Pinakothek de Munich i a l Musée des Beaux-Arts de la Ville de Paris, tampoc resulta cert que hagués de ser reivindicat pels estudiosos. L'execució de quatre mil planxes li varen deixar els ulls esgotats, però malgrat aquesta lamentable servitut, va construir un edifici immens que ajudà a reviure França sota tres règims. Necessitava Daumier que els estudiosos actuals el reivindiquessin com diu l'autor de l'article?

Deia al començament que quelcom em grinyolava. I que els tres primers paràgrafs de l'article em semblaven mer pretext per anar a l'objectiu vertader de l'autor que és, sembla que resulta clar, demanar semblant esforç dels experts per llançar els artistes contemporanis locals.

Naturalment cal entendre que quan l'autor parla d'artistes contemporanis no es refereix als artistes de manera de fer tradicional, per dir-ho així, que n'hi ha, i de molt bons, sinó als que per fer-se entendre precisen de la paraula escrita, circumstància que començà amb moviments històrics ben coneguts que necessitaven, donada la seva novetat, manifestos, llibres i revistes, però que amb el pas del temps vingueren a degenerar en confraries de teòrics de l'art formada per marxants, galeristes, crítics, professors d'art, moltes vegades els mateixos artistes, comissaris i curadors. Tot un món que gira en un circuit tancat. ¿És aquest el món d'experts dels quals l'autor en demana ull i nas?

“Part de la vertadera distinció d'un home -deia Musil a la seva obra 'L'home sense atributs'-, depèn de la seva capacitat de fer-se entendre de manera intel·ligible pels seus contemporanis”, havent après que “l'esoterisme i la difícil comprensió -tal com ens confirma Rubert de Ventós, en la seva 'Teoria de la sensibilitat', han estat sempre els millors guardians dels prestigis absoluts i inqüestionables”. Final de trajecte: Està vist que gran part d'aquest art contemporani insistent i inacabable no és res més que trivialitat, repetició i plagi com a notes més benèvoles. La gent ja li ha vist el llautó.

SOBRE L'ART DE LA FOTOGRAFIA

Comentari publicat el 22.2.13 a l'article “Seduïts per l'art”, de l'Ara digital.

“Seduïts per l'art”, és un títol enganyós? Fa uns quants anys, quan la fotografia la feia “el fotògraf” i no “l'artista”, aquest títol hagués esdevingut inacceptable tenint en compte l'aportació fotogràfica. Però amb el pas dels anys i raonablement acceptada la davallada qualitativa d'allò anomenat “arts plàstiques”, el comerç ha adreçat la mirada cap al fotògraf, el qual, coneixedor del cabal de mitjans informàtics al seu abast que li permet potenciar fins a l'infinit les possibilitats d'hibridació, ha esdevingut “artista”, empès per aquell interès comercial. A aquesta qualitat d'artista, el fotògraf s'hi elevà mitjançant els oportuns llançaments a les conegudes convocatòries d'art contemporani Documenta V (1972) i Documenta VI (1976).

Però per molt enllà que vagin aquestes possibilitats d'hibridació -de les quals aquesta exposició n'és un exemple ben clar-, sempre he malfiat d'aquest delerós interès per atribuir la qualitat d'artista, al fotògraf.

Benedetto Croce, en el seu tractat d' “Estètica” (1969), ho explicava perfectament. Hi diu: “Fins i tot la fotografia, si té quelcom d'artístic, ho és quan transmet, al menys en part, la intuïció del fotògraf, el seu punt de vista i la situació que ha tingut l'habilitat de sorprendre. I si la fotografia no és art del tot, és perquè l'element natural permaneix inalterable i insubordinat. En efecte, davant d'una fotografia, una de les més perfectes, ¿experimentem una satisfacció plena, encara que el fotògraf hagi fet una i mil variacions i retocs, faci fora o bé hi afegeixi detalls?

ANY ESPRIU

Comentari a l'article de Laura Borràs “Tornar a Espriu” de l'Ara digital, publicat el 2.2.13.

Mai no he sentit addicció per la poesia lírica. No me'n avergonyeixo. De fet, a “Converses amb Goethe”, el seu autor Eckermann atribueix al poeta líric el següent: “Aquell que no ha de dir-nos res pot perfectament escriure versos i rimes, en els quals una paraula n'estira una altra i, a fin de comptes, en surt quelcom que en realitat no és res però que sembla que sigui alguna cosa”.

Però el que volia aportar si més no per la reflexió, és quelcom que llegeixo de Jordi Llovet -El País, suplement Quadern d'ahir 31.1. 13-, poc sospitós de no tenir una vastíssima cultura en humanitats. Es refereix a una reunió de conversa culta -estalviaré detallar els assistents per no allargar- on es tracta de l'any Espriu. Un d'ells, un notari “de molta anomenada” diu, pren la paraula: “Sempre hi ha versos incorrectes, com ara aquest: 'Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble'. Perquè si un és fidel, ho és per sempre, per definició, i si diu: 'ens mantindrem fidels', encara més. És un doble pleonasme. Això per no parlar del seu ús sistemàtic de l'epítet èpic, que no ha estat mai propi de la llengua catalana”. ... El filòleg va cedir un punt afirmant que els centenaris de Riba i de Foix no havien adquirit tanta solemnitat com la que s'espera en aquest any dedicat a Espriu.

“L'assemblea va concloure -continua explicant Llovet-, que els escriptors, com més fluixos són (Espriu, Estellés, Martí i Pol, Lluis Llach, etcètera) més són aprofitats pels polítics, els quals, com és d'evidència, són analfabets en matèria de literatura”.

Personalment no puc opinar. No conec la matèria per a fer-ho. Però sí que podria atrevir-me a dir, amiga Laura, que discutir per un poeta no és fer-nos un trist favor. De cap manera.

MEDIATECA DE CAIXAFORUM.

Comentari publicat a l'Ara digital del 26.2.13. “El món de l'art critica el tancament de la mediateca del Caixaforum, que es reinventa”. -Una setentena d'artistes i professionals han fet públic un manifest titulat “Reaccionem contra el tancament de la Mediateca de Caixaforum”.

¿Hi veig bé quan llegeixo que l'espai Mediateca, el qual tancament es critica per tanta gent, -no sé si la resta dels signants és tan magnífica com els que s'anomenen, però segur que sí- es tanca per reconvertir-lo en un laboratori per fomentar l'esperit emprenedor dels escolars? Llegeixo correctament quan veig que la Caixa argumenta que aposta per donar prioritat als problemes socials que afecten a la ciutadania, com ara el sector juvenil? I que els continguts de l'antiga Mediateca ja estan a disposició de tot el públic sota demanda, en un espai dins el mateix Caixaforum? I que hi ha un telèfon especial per reservar amb antel·lació els continguts que es vulguin consultar?

Estic llegint com cal quan veig que els signants del manifest diuen que tot això“ no és prou consol”?

Permeteu-me reproduir quelcom de l'obra de Solzhenitsyn, l'Arxipèlag Gulag, passatges de la qual darrerament rellegeixo sovint més que res per recordar vells conceptes que m'ajuden a entendre el significat de renúncia, concepte que tan ens costa i ens costarà d'assumir. Ara mateix llegeixo això: “... mentre vosaltres estudiàveu la influència de Heidegger en Sartre, col·leccionàveu reproduccions de Picasso, viatjàveu en cotxe-llit als balnearis o acabàveu d'edificar la vostra dacha als afores de Moscou, els corbs recorrien els carrers i la Seguretat de l'Estat trucava amb els nusos de ls dits el timbre o les portes”.

Però no cal espantar ningú amb referències tràgiques per anar a parar allà on em sembla que vull anar; la renúncia ja constituïa l'eix de la filosofia de Shopenhauer, avui esdevingut el filòsof de moda vet-ho aquí: “Hem d'aprendre a renunciar, hem d'aprendre ascèssis. Hem de remar cap enrere”. Ell advocava per la llibertat d'opinió i pensament, però al mateix temps per una forta obstrucció de l'acció.

De veres l'entitat privada La Caixa no podrà consolar aquesta gent tan magnífica?

TÒTEM

Carta publicada al diari Avui del dia 7.2.13.

Llegeixo l'article “I després de Tàpies, què?”, que publica el diari del dia 2 i que signen Vidal, Frisach i Palau. Diu: “Imatge totèmica que enaltia internacionalment l'orgull artístic català”, “Esperem l'arribada d'un nou Tàpies, però el redemptor no arribarà”, Veurem cues a la porta del MNAC per entrar a l'exposició Tàpies,... com si hi hagués una mostra de Sorolla?

Hi ha paraules que, igual que les trompetes, atrauen sempre al públic. Bellesa, glòria, poesia, tenen uns sortilegis que encisen, ja no diguem “redemptor”, “tòtem”, “orgull artístic català”. A mi, com a d'altres, quan es prodiguen de manera insistent, em produeixen sensacions molt desagradables.

Pel que fa a les cues, em penso que no n'hi hauran. Per diferents motius: 1. Mai no he vist un artista que s'hagi prodigat tant exposant les seves obres aquí i allà. De manera que la curiositat de veure-les es limitarà a les autoritats -obligades a inaugurar-, els botiguers interessats. els crítics que l'endemà, per fer la feina, ens tornaran a omplir les pàgines dels diaris amb paraules que ja han dit cinquanta vegades, quatre jubilats, i els turistes, que més que res, busquen el catàleg per demostrar, arribant a casa, el molt cultes que són. 2. A veure Sorolla, la gent i anava, perquè pintava i de quina manera! I a veure Tàpies la gent no hi anirà, perquè, a part del motiu apuntat, ja n'està farta de filosofies zen amb intermediari i preu. 

POESIA

Carta publicada al diari Avui el dia 23 d'abril del 2009.

L'Avui del dia 17 publicava a la Bústia "La funció de la poesia". L'autor encadena citacions d'alguns poetes que en donen una explicació, naturalment beatífica, fins a la darrera, atribuïda a Gerardo Diego. Aquesta: "La poesia no serveix perquè és reina".

Si se'm permet, m'agradaria afegir dues citacions més: L'una és de "converses amb Goethe, de J.P. Eckermann: "Per escriure bé en prosa cal tenir alguna cosa a dir; aquell que no ha de dir-nos res pot perfectament escriure versos i rimes, en les quals una paraula estira l'altra i, a fi de comptes, en surt quelcom que en realitat no és res però que sembla que sigui alguna cosa".

L'altra és de Contrapunt, del també poeta Aldous Huxley: "Sovint hom es troba amb les maleïdes paraules enrevessades i metafòriques d'algún poeta. Exemple: 'Aquesta broma farcida d'engrunes de violí', o bé 'Elles esperen assegudes sobre una llàgrima'. Com m'alegro d'haver-me'n alliberat!"

Com diria Carles Capdevila: quina falta que fan els matisos! (que per altra banda, pel que he llegit, tant i tan bé utilitzava Goethe).

FIRES

Publicat a la revista digital d'art contemporani A-Desk, el 26.3. 2010.

¿Fira local, fira global? Potser fora millor plantejar-ho com fira possible. On? Sembla que aquesta qüestió és cosa del comerç de l'art bàsicament. Després d'esmentar “l'esdeveniment “ Frietze, diu vostè que Londres concentra tanta influència que som nosaltres els que voldriem ser Londres...”.

Però veiem el Londres al qual es refereix, vist per persones que també mereixen fiabilitat. Andrés Trapiello, comenta en un suplement dominical de La Vanguardia -no conservo la data però tinc l'article a disposició-, que el director de la Tate Modern, el Sr.Vicenç Todolí, diguè: “Quan vaig arribar el 2003, em va donar la sensació que el model inaugural del 2002 estava a punt de caducar”. Es referia a que després de tres anys de funcionament, el museu més modern i provocador d'Anglaterra li semblava ja cadàver. “El meu model té data de caducitat el 2012”, afegí. Però no hauríem de veure modèstia o consciència en aquestes paraules -segueix dient Trapiello-, sinó la supèrbia pròpia de tsars i mandarins, ja que deu anys en la idea d'art d'aquest home venen a ser tant com una dinastia xinesa. El manteniment d'andròmines que caduquen tan ràpidament o neixen mortes resulta problemàtic, i és per això que la gent passa en tromba per veure'ls abans que putin i els retirin. Malgrat això, el director està tan orgullòs de ser tan “feroce”, que assegura que “cada vegada que muntem una exposició popular -per exemple la de Frida Kahlo -amb 316 visitants- la contraprogramem amb una mostra més difícil”. (Todolí ha dimitit a les primaries del 2010 i en una entrevista al diari El País del 18.3.10 diu que “ell va 200 o a zero -el que sembla justificar allò de la dinastia xinesa a que es refereix Trapiello- i que el seu cicle ha arribat al final de trajecte”).

Però continuem en aquest Londres. Viçens Verdú en un article que titula “Ser cecs per a començar a veure”, publicat també a El País el 24.10.09, deia: “... s'ha presentat aquests dies a Londres, dins de la seva “Frietze Art Fair” ... la fira d'art més avantguardista del món… Hi ha moltíssimes obres i molts països però tots ells podien tancar-se en un sòl lema dadà: “l'art s'ha afartat de sí mateix”. Que l'art no pot distingir-se d'allò que no és art va centrar el missatge de la Frietze Art...”.

Diu vostè: “També es necessita que alguns deixen d'entendre el mercat com el gran mal de l'art”. Com lector encuriosit, deixi'm aportar el següent: “La tasca del mercat és convertir la brossa en or. El mercat no distingeix entre la brossa i l'or perquè és funció del mercat fer que l'escombraria sigui or... Hughes ha encertat en allò que és principal: el mercat està obligat a destruir (és la seva feina) tot allò que pot dificultar que la brossa es converteixi en or. (Diccionari de les Arts, de F. de Azúa, pág. 198)”.

Potenciar el que ja existeix?, pregunta. I perquè no? Malgrat que, a criteri meu, en aquest hipotètic pla i per a ser equànimes, en primer lloc hauríem de procedir a un detallat estudi de “les existències” i veure de quin art contemporani estaríem parlant per a merèixer potenciar-se, màxim quan la fotografia, el video, les instal·lacions, el conceptual i altres especialitats no menys apassionants del menú artístic actual, estan resultant, després de tants anys d'inundació, tant clàssics com l'art romànic si se'm permet una lleu exageració. (Nota: Acabo de llegir l'entrevista d'A-Desk al Sr. Todolí. Un home que va a 200 o a cero, no entenc que estigui molt disposat per haver de donar explicacions i negociar amb un dirigent superior i amb codirectors. Lògica la seva marxa abans del previst).

CRISI A LES GALERIES D'ART CONTEMPORANI.

Publicat a la revista d'art contemporani A-Desk. No tinc anotada la data de publicació, però va ser l'any 2011.

 En el diari El País del passat dia 15, la periodista Catalina Serra publica un article que titula “Las galeries demanen oxigen”. Diu que Art Barcelona ens alerta de “les dificultats per les quals travessen les sales en aquests moments de crisi. Si no hi ha alegria, és difícil vendre. De fet, fins i tot havent-n'hi, sòl ser-ho”, sembla que va dir el seu president. I que és el que volen? Doncs, per exemple, segons l'article, que rebaixin el 18% de l'IVA, tot recordant que els llibres solament paguen el 4%. O bé “una major complicitat de les institucions en l'entramat local”. Com? Doncs “creant una col·lecció pública d'art” -una més i van ...- i que les compres, naturalment, es realitzin aa través de les galeries del país.

Respecte a l'IVA, penso que si un dia haig de complaure'm en la compra d'una obra de Carlos Pazos -o de qualsevol altra artista dels que la mateixa periodista ens detalla en el seu article del diari El País del passat mes de juliol, a propòsit d'una exposició del Caixaforum i que publica sota l'aclaridor títol de “Objectes que no són art”-, comprendria perfectament haver de pagar, no ja el 18%, sinó el 40 i fins i tot el 50, ja que, qui, que estigui en el seu ús de les facultats mentals s'atreviria a declarar que aquesta adquisició no és un luxe exquisit per molt que eventualment es pogués concloure que no és més una simple excrecència duchampiana? Pel que fa al fet de comparar la tributació de l'art amb la dels llibres em sembla una lamentable boutade.

Perquè vista la cosa des d'una panoràmica general, què hauríem de demanar pels mils d'establiments, que des del més pur anonimat, han hagut d'anat tancant portes sense poder aixecar el dit per a dir que venen cultura. Les propostes d' Art Barcelona, resulten, tenint en compte la desgràcia social, simplement obsenes.

Però que no s'inquietin les galeries, ja que el Consell de les Arts està tractant el problema segons l'article que es comenta. El Consell de les Arts, el CONCA, aquest organisme que gastà la bonica suma de 230.000 Euros -de la butxaca de tots, és clar- per a posar en marxa el nou Canòdrom. D'un Canòdrom no apte per llebrers, com ja anirà veient la gent del barri i, vés a saber, potser alguns més.

Y finalment em permeto citar José Luis Brea per a deixar transcrit un pensament seu extret d'un article que publicà a La Vanguardia del dia 31.5.2001: “La nova economia de l'art ja no entendrà l'artista com productor de mercaderies específiques destinades als circuits de luxe de les economies de la opulència, sinó com a generador de continguts específics destinats a la difusió social...”.

Però veiem quins paral·lelismes es poden advertir. Herbert Read, el conegut tractadista d'art que va ser, en la seva obra “Al diable amb la cultura”, del 1968, deia: “No hi ha possibilitat d'honor, decència o gran art, fins que s'estableixi una societat en la qual l'art ja no sigui objecte de comerç, ni els artistes creadors d'articles de mercat”. Read i Brea, cosins germans, o millor dit, avi i net, ja que Read va viure en la seva salsa el naixement, adolescència i maduresa de la gran funció del denominat art contemporani, no el final però, que només va vaticinar, malgrat que Brea li hagi donat la seva particular, singular i per molts, complicada volta.

LA MEDIACIÓ ESPECÍFICA. ESCRIURE.

Publicat a la revista digital d'art contemporani A-Desk.org, el 19.5.10.

Particularment em sembla que no es tracta tan d'estils -siguin tots ells benvinguts- sinó d'independència de criteri, coneixement basat en una profunda preparació i consegüentment escriure bé. (És igual que es tracti d'escriure sobre Cuba, sobre l'antropofàgia, el realisme màgic o els peixos de colors, exemples que citeu). Intentarè comentar breument aquests "requisits" auxiliant-me en algunes citacions.

Respecte a la independència de criteri. Diu Peter Hamm en la seva obra "Crítica de la crítica”: “Els representants de la mediació específica s'entreguen amb alegria a l'aparença d'objectivitat, la qual no és absolutament precisa  ja que els "poders normatius" no s'hi dobleguen. A canvi de renúncies, frustracions per impotència i molts patiments accepten la complicitat amb el poder que queda en evidència en el factor d'una fingida objectivitat. En realitat el poder no admet cap forma i e 2l crític, com especialista, és el més desgraciat residu de la societat capitalista". 

Respecte a la preparació: “Diu Javier Marías en el seu article  “La crítica de mi tiempo” -suplement dominical de El País de 18.4.10-: “Massa ressenyadors es comporten com qualsevol espectador a la sortida d'un cine o com qualsevol lector corrent a l'acabar un llibre; o com qualsevol illetrat bloguer, als quals els crítics professionals s'hi van assemblant perillosament. El pitjor d'aquestes unanimitats és que creen un estat d'opinió poc menys que "obligatori", i que el disident és sepultat a l'acte sota l'acusació de ressentit, de provocador oficial o d'envejós. Afinar está quasi prohibit, quan la tasca del crític seria precisament això, afinar el més possible". 

Escriure bé. Per part meva i a la vista de tot el que estic llegint crec que els que dediquen la seva activitat a l'ofici d'escriure farien bé obligant-se a llegir cada matí, en el frontispici del seu escriptori el següent pensament de La Bruyère: “La glòria o el mèrit de certs homes és escriure bé; el d'altres,   no escriure".