Vaig estar quatre mesos llegint el monumental document d'Alexandr Solzhenitsyn sobre la indústria penitenciària soviètica, anys 20, 30, 40, ... Lectura pendent de feia anys. De sobte vaig sentir, primer de manera vaga i després peremptòriament, la necessitat de fer quelcom que representés el que havia llegit. Potser sí que fou una idea diguem-ne irreverent, però vull pensar que excusable ja que la destinació final del "producte" havia de ser romandre a casa. En definitiva, que m'hi vaig entossudir fins a posar-m'hi.
Així que assimilat el projecte, calia actuar sense pressa i això requeria, com a primera diligència, buscar el suport adequat; i amb aquest objectiu vaig està remenant teles antigues pel taller de Gualba, fins que en vaig trobar una que en principi m'anava bé. Feia 130x97. La tela, curosament enganxada en una làmina de fusta clavada damunt d'un bastidor ben envernissat, feia patxoca. Ja era pintada de tres anys enrere; s'hi representava una parella, home i dona d'aparença estrafeta en actitud amorosa, cossos petits al bell mig d'un groc intens en la part baixa de la tela apaïsada i amb el qual volia representar una platja infinita. La part de dalt, blava, blau ultramar, solcat per unes dunes d'un color torrat, per dir-ho així. El resultat no va ser satisfactori, de manera que, després de tenir el quadre penjat al menjador de casa ben bé mig any -cua d'ull fins i tot “decorava”-, la vaig instal·lar definitivament a l'estudi de cara a la paret.
El tema era una barreja de dos motius que el pintor Alex Katz -1950- havia tocat en petits collages amb papers de colors retallats i que va motivar-me per fer una composició, de mides grans, a l'oli. Hi havia gruixos de pintura, però en principi m'anava bé ja que representaven un plus afegit per la preparació material del projecte. Vaig repenjar la tela a la pared de manera que pogués veure-la entrant a l'estudi, decidint finalment que m'havia de servir per l'objectiu que em proposava.
Calia allisar-la ja que “la cosa” que tenia al cap ho exigia. De manera que, amb l'estri elèctric adequat -amb planxa de paper de vidre- vaig ocupar-me d'afinar la tela. Això passava a Gualba on hi tinc el taller, no gaire ufanós, però suficient i immunitzat d'accidents. El temps, però, se'm va tirar al damunt, va venir l'hivern i vaig haver de triar. O deixar la tela com estava i de moment passiu bé la idea o organitzar-me a l'estudi de Sant Cugat. Una habitació no pas esquifida, però que queda petita considerant que hi ha escriptori, taula de dibuix, taula d'ordinador, llibreria, cavallet i racó guardamobles. (Les devastadores conseqüències del canvi climàtic ens estan esperant a la cantonada).
La idea m'empaitava, de manera que sense més preàmbuls ni dubtes, vaig inventar-me el lloc indispensable en aquest habitacle de Sant Cugat. La incomoditat esperona diuen i és cert. Fent equilibris vaig disposar el cavallet de manera que pogués dibuixar sobre la tela un esboç elemental a manera de projecte dels dos personatges centrals -i únics-. Després, arraconant el cavallet, vaig traslladar la taula de dibuix cap al centre de la càmera per tal d'instal·lar-hi la tela al damunt; m'era indispensable poder disposar de taula i cavallet ja que la tela s'havia d'anar movent, ara estirada, ara dreta; estirada, plana, per treballar els grans espais del fons, i dreta, per treballar les figures i poder controlar allò que s'estava coent. Encara conservo cert vigor físic sense el qual i debut al pes del bastidor, aquest esforç repetit una vegada i una altra m'hagués estat sinó vedat, força dificultós. La llum, canviant i insuficient, m'arribava per moments de la petita finestra que dona al pati interior i en altres, m'arribava de la meva antiga, estimada i modestíssima llum de braç convenientment enfocada, que dona però una llum sovint somorta. De tota manera mai no he estat disposat a renunciar a la meva làmpara després de tants anys de servei, d'estranya sintonia. Mai no m'ha amoïnat massa la insuficiència de llum; fins i tot, de vegades, he treballat quasi bé a les fosques i en certes ocasions, l'abandonar-me a l'atzar, ha fet que la deessa Fortuna em concedís la gràcia de la 'gran sorpresa'; i quan el miracle es produeix,o t'ho sembla, se sent, cal trobar-s'hi, quelcom impossible de descriure.
I com n'és de difícil explicar el que un fa! Però aniré seguint tot i fent tentines, ja que ara ve la part més interessant, o així m'ho sembla. És clar que tenia al cap, més o menys, quina havia de ser la disposició dels dos personatges i la seva actitud, però també hi tenia el fons del quadre, el qual m'interessava de manera molt especial fins el punt que havia d'esdevenir, no pas complementari sinó també, protagonista. Personatges i fons en absoluta simbiosi. Les dues figures, home i dona, -parella de zeks, com així s'anomenaven, segons explica l'autor els reclusos fantasmes que deambulaven pels gulags siberians-, l'eix central del quadre dissenyats amb tonalitats grisengues i verdoses, sempre fosc, figures esvaïdes però no tant, i després, el fons, un sfumato, de dins en fora a partir del ratllat inicial del carbonet, trencat, frágil, del contorn dels cossos sempre foscos, terra, gris i verd.
Aquest era el projecte. Ja disposava de la tela estirada davant meu, preparada. I dissenyades les línies del projecte d'ambdós personatges. Escollits els colors; tenir-los a punt. Aiguarràs i oli. Tot havia de ser molt senzill. El mateix sentiment d'una certa angoixa que t'envaeix quan et disposes a començar una aquarel·la -el tracta del color amb l'aigua pot resultar fins i tot estressant- és el que vaig experimentar quan vaig enfrontar-me amb el moment de la veritat.
(Un parèntesi per a reblar el clau de la intencionalitat i per dir que no es tractava d'una composició complexa en la qual personatges i colors revoltats permeten amagar certes vel·leïtats -no trobo la paraula més escaient-; es tractava simplement de dos personatges als quals volia donar vida amb un sospir sobre una tela molt preparada. Els rostres, tal com els tenia concebuts, m'exigien un tracta més cautelós -res de sospirs-, ja que l'expressió no em podia fallar sota sentència de mort del quadre. Però havien de ser “dits” de manera que s''integressin en una atmosfera general de simplicitat, tant en el tracta dels colors pel que feia als vestits elementals dels personatges com a tot el fons del quadre).
Quan va arribar el moment de la veritat, de sobte vaig perdre les forces i vaig haver de plegar. ... No sé si deixar-ho aquí ja que em resulta dificil d'explicar. La feina va resultar ser una lluita aferrissada amb una diversitat d'elements abans una mica apuntats. Els rostres de ambdues figures varen ser periòdicament i repetidament treballats, ja que costava tirar endavant tant la dicció pictòrica com l'expressió. Fins que el joc de diversos frottages amb barretes de cera, sempre amb l'ai al cor, em varen permetre finalment intuir que s'aproximava el final del quadre. El resultat del tractament lligava força amb la intencionalitat primera. De cop, vaig veure acabat el quadre. (Les devastadores conseqüències del canvi climàtic ens estan esperant a la cantonada).
Passats uns quant dies d'haver deixat la tela per acabada va venir l'anàlisi fred. Dia rere dia. I passada una setmana. I un mes. Mirant-lo quasi bé a les fosques, a plena llum de dia, amb llum artificial blanca, càlida, a mitja llum... Després, el quadre de cara a la paret. Però no aguantava. Passats quinze dies m'hi enfrontà novament. Íntimament, semblava agradar-me. Molt? Tenia por de confondre'm. Resulta significatiu que el tingués penjat en una de les parets de l'estudi? L'obra sembla molt gran, de fet ho és; se'm tirava a sobre en una habitació tan minsa; la pintura té sí una empremta personal, però.el resultat... és que un abisme la separa de la immensitat del drama dels gulaks.
Veiem, per a fer-nos-en cabal de tot plegat, què diu dels zeks l'autor de l'Arxipèlag : “...Constitueix un tipus biològic diferent de l'homo sapiens... Podem però apuntar algunes idees al lector. Imagini'n que l'home, contra el seu desig però per necessitat ineludible i sense esperances de retorn, hagués de passar a la categoria dels ossos o dels teixons; doncs bé, podria l'home, en aquesta nova vida, viure entre els teixons com un home? Nosaltres creiem que no, creiem que es convertiria en un teixó: li creixeria el pèl, se li aguditzaria el morro i no necessitaria aliments cuits ni fregits, s'empassaria perfectament els aliments crus”.
Deixem-ho. Tot afegint que no s'admeten comentaris crítics. Qualsevol que se'n fes resultaria inadequat. I si arribés a fer-se'n, la mateixa pintura, com diu aquell fragment de l'Eneida, “actuaria amb la força d'un escull poderós que refusa l'aigua que el colpeja”. Per acabat aquest escrit el dia 11 de setembre del 2013, Diada Nacional de Catalunya. (Les devastadores conseqüències del canvi climàtic ens estan esperant a la cantonada).
Nota: Per tal de tenir una idea de la pintura, un flash parcial, es reprodueix la imatge del cap d'una de les figures.
